Va èsser la mar?
O fou la nostra absència?
Qui ens allunyà nos cors d'escuma.
No va èsser l'arrel
D'aquell arbre que ens protegia de la pluja.
Ni tampoc fou aquella nit
d'ombres negres i vent glacial
Que ens gelà dins l'ànima.
Ni les ones, ni l'olor a sal,
Ni les algues, ni el soroll de la mar.
------
Vaig èsser jo, qui amagant-me
Sota les teulades t'oblidava.
Massa tard per adonarme'n
Que vas ser tu qui jo estimava.
------
Van passar los anys, los vaixells s'allunyaven
Los caps s'enrotllaven en lo port
Sentenciant-me a un cor ofegat
De xàrxies que foren una vegada
I continuen èssent per sempre el teu oblit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario